Un dia la Laia va estimar molt, molt, molt. Tant va estimar que es va adonar que el que havia llegit als contes era mentida. Que l'estimava tant i s'estimava tant, que tot i les llàgrimes momentànies, l'alegria de saber que eren feliços la faria eternament feliç. I va escriure aquella frase, entre mil somnis, idees i projectes, en la seva llibreta de mapa mundi acolorit incrustat a tapa i contratapa:
"Vaig aprendre que estimar era molt més que voler posseir".
Ella trobava a faltar els vespres sota els llençols, envoltats de la màgia d'una pel·lícula que havien escollit després de dubtes i debats. Eren diferents. A vegades un dels dos s'adormia i l'altre decidia mirar-se la pel·lícula cinc minuts més. I un minut abans d'apagar l'ordinador, l'ull que encara no tenia tancat observava com l'altra somiava i somiava i somiava a l'escola dels somiatruites.
A vegades també trobava a faltar caminar acompanyada pel carrer, observant la ciutat grisa però mig acolorida per una melodia de fons. Aquell estar acompanyat l'ajudava a inspirar-se i a pensar. L'ajudava a riure fàcilment, també.
Mirar cada detall d'aquell alt monument que tants admiraven, amb diferents llums, des de diferents perspectives. Passejar pel verd del canal analitzant cada moviment de la natura, captant detalls de vianants que només ells dos percebien, perquè no tenien pressa. Havien decidit no tenir-ne en aquell moment. Però els hi agradava moure's en conjunt, encara que depenent del dia els ritmes fossin diferents. S'acabarien trobant, i si no ho feien avui, seria demà.
No tenir pressa però tampoc apalancar-se era una sensació genial compartida. Estimaven les imperfeccions de l'altra i aprenien a entendre i estimar les de cadascú. Com ella solia repetir, pesadament, eren perfectes imperfectes.
I sí, la imperfecció perfecta d'un capítol de vida compartida és fàcil de trobar a faltar. Com també ho és el sentir aquell pessigolleig a l'esquena, que no sabia d'on venia, fins que es despertava sent conscient que aquella mà que la perfilava i dibuixava sense pintura no era un somni.
Tampoc ho van ser els cafès eterns, els concerts amb els amics, els dies en que no es veien perquè els venia més de gust fer qualsevol altre cosa genial. Valoraven cada segon de tots aquests episodis.
Fins i tot a vegades, la Laia també trobava a faltar queixar-se conjuntament, sabent que les queixes eren per petiteses: per no poder allargar aquells cinc minuts abans de sortir del llit o perquè la pell se li eriçava del fred en aquella habitació blanca i amorosa. Es queixaven perquè hi havia massa plats bruts a una casa compartida o perquè els picava el nas . Es podien arribar a queixar de qualsevol bestiesa, perquè sabien que realment no tenien motius de queixar-se. I després d'arrugar el front, pronunciant línies entre cella i cella i ajuntant llavis, dos mirades es creuaven i era inevitable no riure.
Fins i tot no tenien motius per queixar-se ni quan van decidir que allò acabava. Perquè eren decisions preses amb amor i valentia. No perquè vinguessin desgràcies, si no perquè venien novetats, canvis magnífics, camins diferents. Per les ganes comunes de superar reptes no comuns.
S'ha de dir que la Laia tampoc es negava que un filet de tristesa egoista es va enganxar alguna nit (i matí) al coixí de la seva nova habitació. I fins i tot al cap de molts mesos alguna vegada tornava a picar a la porta, potser un dia gris o plujós, o potser un dia que simplement se sentia més sola que de costum.
Però avançaven feliços paral·lelament, sabent que l'altra navegava a vegades també per un mar de dubtes però amb un vaixell fort, ferm, amb tripulació, amb un timó agafat amb dos mans i un peu si feia falta.
Seguien feliços per la vida que estaven decidint, que s'estaven construint, per cada maó que col·locaven a la paret, per cada gra de sorra que trepitjaven en el camí, perquè aquest l'estaven traçant ells.
La sorra, barrejada amb el vent, a vegades els embrutava la cara i els xiuxiuejava que qualsevol temps passat va ser millor. I sí, va ser genial, també ho va ser aquella bombolla de cinc dies passatgera, i per això es trobava a faltar de tant en tant. Perquè va ser brutal, però el més brutal va ser que, tot i brutalment bonic, van decidir canviar certes petiteses que els afectaven grandiosament en el moment, però que relativitzant seguien sent petiteses.
Van canviar ciutats, cases, amics, companys de llit. Van modelar perspectives de futur, de present i d'amor.
L'amor.
Encara que no es materialitzés amb contacte físic, amb petons, amb carícies, amb sexe etern d'un dia sense pressa o un polvo ràpid d'una matinada lleganyosa, volaria sempre en l'aire que compartien, en les estrelles que miraven al mateix temps, en l'aigua que els cauria a la cara. L'aigua que venia d'un núvol, que venia del mar on un dia, quan encara no es coneixien, es van banyar junts i mai ho sabrien.
Que sí, que era més fort que el que sabien expressar, per això encara reien quan recordaven i quan ballaven, per això encara escrivien frases de tant en tant en alguna llibreta o somiaven desperts.
Perquè l'amor, si és amor, dura per sempre, encara que no ocupi el mateix llit, ciutat, et faci pessigolles a l'esquena o un petó a sota l'orella. I quan la Laia recordava el que havien viscut i quan sabia que havien pres les decisions correctes, allò era amor. Felicitat compartida en diferents llocs de món.
I quan recordava, tornava a escriure a la llibreta:
"Vaig aprendre que es podia estimar de moltes més maneres que les que ens expliquen als contes".
