No puc llegir, els meus veïns estan fent una festa al jardí del costat.
"I like the lady", he sentit.
Sorolls, riures, algú escalava la tanca que separava el meu jardí del seu. De sobte, noto una presència. No entendré mai com sabem sense mirar que algú ens està observant, però el poder percebre-ho és com un joc d'energies extraordinari.
I allà era, pistola de balins en mà, darrere meu, com un mico a dalt d'un arbre: el nen de les altures. Aviat entendreu perquè l'he batejat així. Potser en el següent relat li canvio el nom. Segur que em sorprendrà amb noves aventures.
Ell. El nen de les altures. Que m'ha fet recordar que no vull oblidar mai els meus punts d'innocència. Que m'ha fet sentir-me gran, i no m'ha agradat. Que m'ha fet memòria de que m'encanten els nens, perquè són els encarregats de fer-nos recordar que volar és brutal.
Feia dies que el sentia, a ell i els seus germans, i pensava l'estrany que se'm feia la seva existència. Jo m'intento concentrar, els meus únics companys són l'inusual sol anglès, la taula de fusta del jardí i les plantes selvàtiques que han resistit a l'hivern i les rajoles.
Tranquil·litat, dedicació, ganes, tranquil·litat, dedicació... a vegades les distraccions d'aquesta mena s'agraeixen! (Encara que, de fet, la distracció ha perdurat en el temps perquè m'han vingut unes ganes boges d'escriure. Per què serà?)
Bé, doncs m'he girat i l'he vist. Cabells curts i castanys, cara pigada, somriure d'orella a orella i, no oblidem, pistola de balins. La història de que un veí escali una reixa amb una pistola i et sorprengui a tres metres d'alçada pot semblar esgarrifant, tot depèn de com s'expliqui.
"Hola!" - ha dit quan ha vist que l'he clitxat. Pam! Balí verbal d'un marrec d'uns vuit anys que et deixa sense paraules! I mira que tu tens disset anys més d'experiència vital... M'ha parlat en castellà, o en català?, m'ha dit "Hola!" (incís: visc a Brighton, Regne Unit, i aquest nen és 100% anglès, recordeu que he estat escoltant les seves converses mentre intentava llegir aquests dies). Encara ric. Li he respost amb la mateixa paraula i, desafiant el temps, ha desaparegut del davant de la meva cara d'alegria.
M'agraden els nens que no parlen de telèfons mòbils, ni d'Internet, ni de sèries de televisió que no els ensenyen massa res. M'agraden els nens que criden, que escalen, que no em deixen estudiar. They are fucking awesome. Fins i tot algun d'aquests dies m'han acompanyat amb desconcertants melodies.
I el millor del nen de les altures és que no està sol, és un nen col·lectiu! I que lleig quedaria dir això sense mostrar evidència... Som adults... Tranquils, n'hi ha! La genialitat dels nens col·lectius és que sols s'ho passen bé una estona, però es necessiten l'un a l'altre, fet que a vegades ens costa de recordar, i més si vivim a Anglaterra.
"Konichiwa!" - I allà ha aparegut l'evidència de col·lectivitat: una versió petita però igual de riallera del nen que he tingut darrere feia un minut. I també ha desaparegut a l'escoltar la meva resposta, també repetitiva però igual de feliç.
Avui el nostre joc s'ha limitat a saludar. És com si ens domestiquéssim (recordeu?)!
Després he sentit les seves veus, xiuxiuejant.
"What've just happened?"
"skdfjksjfsshhasjssj"
"How old is she?"
"She is quite old"
Com em van explicar quan no era "quite old" ens hem de quedar amb la part bona de la història. Després d'escoltar aquesta última frase sentenciadora dels meus veïns i nous amics, he notat un calfred a la pell i he vist que el sol ja s'havia amagat darrera les cases que formen una muntanya a l'altra banda del poble, així que he decidit desmuntar el campament per seguir fent feina i concentrant-me dins de casa. Al aixecar-me i girar-me, he vist al nen de les altures literalment volant per sobre la tanca. He parpallejat, potser tot estava sent una al·lucinació provocada per la sobredosi de textos acadèmics força difícils de digerir, però no, quan he tornat a obrir els ulls l'he tornat a veure. No m'estava imaginant res, aquell nen era allà, davant meu volant, només ens separava una construcció de fustes velles ajuntades amb claus que creien ser paret. Tot ell pujava i baixava, el seu cap petit, melena descabellada i somriure tatuat a la cara apareixien i desapareixien per sobre la tanca.
"Hola!"
"Hola!"
"Hola!"
Quan he reaccionat, he caminat cap a la tanca i he descobert que, en aquell minúscul jardí, on el nen de les altures i els seus germans canten, criden i juguen cada tarda des de fa una setmana, hi havia un llit elàstic de dimensions inhumanes. Ells han esclatat a riure i jo, després de fer un comentari qualsevol de "quite old lady", he decidit fer un pas enrere per tornar a veure, només per una estona, que el nen de les altures és capaç de volar. Perquè aquesta és la imatge que he volgut congelar i que m'ha fet feliç avui quan m'he distret.
Avui només m'han dit hola, potser d'aquí unes quantes tardes diran alguna cosa més.