Perquè la vida que vaig escollir potser no era còmoda,
podria haver escollit l'amor proper,
podria haver escollit l'amor de matinada,
podria haver escollit tenir-vos a prop.
Però vaig escollir, i a vegades fins i tot oblido el motiu,
vaig escollir obrir les ales i descobrir.
Descobrir encara que hagués de ser sense tu,
i sense tu, i sense tu,
i amb tu per Skype,
i sense tu...
I tantes decisions de sense tus, quan havíem pensat que aquell cop sí,
i tantes decisions de sense tus, quan creia que tu no marxaries,
i no parlo de quelcom tangible, parlo d'un no-marxar més enllà, d'un ser-hi sempre.
Però cada dia entenc més, sense voler entendre-ho, resistint-m'hi,
que aquell no escollir quedar-me
va ser escollir que l'única certesa eterna fos jo mateixa.
I Òstia, quina por!
Jo és que sóc col·lectiva.
Resistirem?
Que hi siguem sempre,
fins que un sense tu ens aturi els batecs.