Stories

La vecina Consuelo. Agosto 2020. Medellín.

En este país donde nos están matando, cualquier acción linda cotidiana da consuelo. Siento que la esperanza se mueve en el accionar diario y colectivo, que es lo que nos mantiene vivas y enérgicas. Y ayer, Consuelo, una mujer de aproximadamente 70 años, nos lo recordó.

Estábamos con el recién aparecido amor de mi vida sentados en la puerta de mi casa. Él no quería subir porque solo venía para saludar media horita y en mi casa existen protocolos de desinfección extrema, en los que hemos establecido que debemos ducharnos cada vez que llegamos. En esas, sonó el pito de su moto y yo bajé con calcetines blancos, un grano en la nariz y mis nuevas uñas rojo mermelada para compartir una Club dorada y brindar por ese momento que la pandemia nos permitía. En realidad, estábamos cometiendo un acto ilegal, porque este fin de semana, otra vez, en Medellín, hay cuarentena obligatoria para todas. Igual, a veces, se hacen excepciones por salud mental, por necesidades económicas o porque queremos mientras nos cuidamos, y ya.

Allí estábamos, como la segunda vez que nos vimos, como si fuéramos adolescentes de 15 años sentados en la puerta de la casa porque las mamás o papás no nos pueden ver. Tenemos 30 y 28 años, pero nos reímos también como esas jóvenes parejas soñadoras, esas que encuentran un consuelo en el amor. Y más en la semana de la juventud colombiana, en la que mataron a 17 niñxs y jóvenes en el país. Pero el amor es, quizás, lo único que mantiene la esperanza de muchas.

Nosotras no solamente tenemos esto, queremos agradecer por mucho más, ¡pero qué lindo que llegó! así como llegó doña Consuelo.

Como les decía, ella tiene unos 70 años y el pelo blanco. Los ojos le dibujan una sonrisa espectacularmente grande, la que tapa una mascarilla con una cenefa que no recuerdo bien, porque no podía parar de mirarle a los ojos y a los de mi compañero, por supuesto.

Y así, con su aparición sorpresa, la esperanza y consuelo cotidianos llegaron con un simple mensaje de afecto de esta amable señora. La reconocí como mi vecina, la que vive en la esquina de debajo de nuestra casa, o sea que seguro que vive más cerca aún del supuesto grupo de narcos que hace fiestas cada fin de semana (y feriados), y no nos deja dormir, pero al que seguramente nadie denuncia porque no pasará nada. Es difícil en este país, en el que ayer llamamos a emergencias para reportar la tercera fiesta del mes y aún estamos esperando a que nos respondan. Por lo que no me quiero imaginar la desesperación de llamar después de una violación o maltrato, escuchando solo la música de espera que durará horas.

Consuelo nos dio un respiro a nuestro desaliento de 16 de agosto de 2020. Nos dijo que somos bellísimas, que le recordamos a su sobrina que vive lejos, que hacemos muy buena pareja y que ojalá nos amemos por mucho tiempo. En ese momento, nosotras solamente podíamos asentir con cara de bobas y ojos húmedos. Según Consuelo, nuestros ojos brillan por el amor, al que hay que alimentar y cuidar, diciendo y haciendo cosas lindas de manera compartida.

Consuelo no podía parar de mirarnos y sonreírnos con los ojos. Qué se notaba que estamos enamoradas y que esto vale mucho la pena.

Consuelo nos dijo que hay que agradecer, que gracias por escucharla ese ratico y que nos vemos pronto.

Consuelo no sabe lo felices que nos hizo solo con esas palabras, que duraron unos 5 o 10 minutos, pero que cambiaron nuestro día de rumbo. Y seguro perduran muchos más en nuestras cabecitas y corazones.

Consuelo nos dio esperanza en el amor y nos recordó que, en la lucha de vivir, debemos cuidar-nos y agradecer-nos.

Gracias.

Mancharlo todo

WhatsApp Image 2019-02-17 at 16.05.37 (1).jpeg

Hay días que no sé por qué hay sangre alrededor de mis uñas. La lamo para que no se escurra, para no mancharlo todo, pero en el momento que mi lengua deja a las heridas libres, las gotas rojas siguen queriendo tocar el aire intangible, quieren liberarse de mi interior, volar y sentir un aroma distinto, más frío, más iluminado.

En realidad fue mi decisión no premeditada que mis dedos fueran así, pero ahora que los veo intento tapar la realidad para no mancharme.

Entonces llegas y te toco. Me miras con esas pupilas profundas a través de las que puedo llegar donde sea dentro de tu cuerpo. En tu pecho y barriga se escurrió parte de mi interior, y ahora tu piel marrón oscuro y mi rojo conviven en un mismo espacio. Mi sangre te queda bien pero mi locura por no dejarla libre empieza a lamerte.

Hoy me miré las heridas y ya cicatrizaron. Creo que vuelvo a tener el control. Y no me gusta.

Una conversa inesperada a 'Paraiso'

Sóc a Medellín (Colòmbia). De tant en tant es fa difícil ser lluny de casa, i més quan no viatges a curt termini. Aquests dies, us prometo que molt més. Tinc una sensació de tristesa que em visita de tant en tant i em recorda que no hi vaig ser. No hi vaig ser per preparar-nos, no hi vaig ser a les escoles aquell 1 d'Octubre i no hi sóc ara quan cal positivisme i força. De tant en tant em recordo que estic construint la meva vida i que, ara mateix, no és a Catalunya, encara que us porto dins sempre. De tant en tant hi ha algú que em vol ajudar a sobreviure sense culpabilitat i que truca a la porta i em diu que també puc fer molt sent aquí. Bé, ja he contextualitzat suficient. 

Era 5 d'Octubre de 2017. Com molts matins a Laureles, el barri on vivim, el sol picava fort i necessitàvem sortir de casa, no volíem quedar-nos a treballar a l'hostel. Vam sortir a passejar lleganyoses i en direcció al nostre cafè preferit, el nostre petit paradís dels dies de cada dia en els que ens permetem aquest petit luxe. Vam entrar a Paraiso i vam demanar dos cafès. Un negre, l'altre amb llet d'avena. Des de l'1-O, era el primer dia en que estava aconseguint concentrar-me en la feina sense obrir Twitter, TV3 o The Guardian cada quart d'hora. Tots els matins anteriors i tardes i nits me'ls havia passat online. Llegint, mirant, emocionada, intentant treure importància, no aconseguint-ho. Els que em coneixen ja saben que em costa separar injustícia i feblesa interna. Ho estic treballant.

Bé, el cas és que portava dues hores sense obrir cap canal de comunicació que em permetés saber què passava al món que existeix més enllà d'aquell petit cafè i la meva ment. Hi havia ocupades quatre taules més. En una, just al meu costat, hi havia dos nois asseguts que dinaven el menú vegetarià de Paraiso, el cafè on la contrasenya de la connexió Wifi és serfeliz. Xerraven entre ells, no hi vaig donar importància. Al cap d'una estona vaig veure que el cambrer estava de peu al seu costat, mantenien una conversa que estava durant suficient com per començar a atraure la meva atenció. Dissimuladament, vaig desenganxar-me l'auricular de l'orella esquerra, volia saber què era tant interessant. Mai he cregut en allò de que "la curiosidad mató al gato".

I sort de la curiositat. En aquest punt és on vaig agrair encara més haver decidit esmorzar en aquell cafè un dijous qualsevol, on el meu cor es va encongir i em va tornar l'energia que portava dies perdent. Aquí és on vaig somriure feliç i vaig agrair que hi hagi gent que escolta i que vulgui entendre. Aquí és on em vaig posar una mica vermella com sempre perquè no se dissimular i vaig celebrar que hi ha persones a qui els podria importar un cogombre i mig tot el que a tants ens afecta, però no és així i els hi importa. I, a més a més, aquestes persones poden ser a més de 10.000 km de distància i segueixen tenint la curiositat de preguntar i la força i ganes de contestar.

Com ja intuireu, parlaven de la situació política a Catalunya. El cambrer escoltava. El noi de cabells negres vestit amb roba d'esport i que dinava amb un company alemany opinava sobre "lo que estaba pasando en España".

Jo escoltava, ja amb les dues orelles al haver-me assabentat del tema de conversa. Mentre ell abandonava el seu plat, explicava que havia viscut deu anys a Catalunya, on la gent era diversa però on molts estaven cansats. Cansats de que no se'ls escoltés, de formar part d'un Estat Espanyol on el govern central a Madrid era del color que era. Parlava de la corrupció, de la llengua, de la cultura... de com l'havia acollit la gent, de com sentia que Catalunya era una mica la seva terra. Era canari, ens defensava amb fervor i no entenia com no ens havien deixat votar i com, a més a més, ens havien reprimit amb tanta força. "Parece que son los únicos que hacen algo", deia. I, tot i que li costava d'entendre el sentiment de nació que alguns tenim, seguia defensant la democràcia i enfadat amb la posició del govern espanyol. Va ser una conversa força llarga i el meu somriure s'anava destapant mentre no s'acabava. 

Quan el cambrer va marxar havent entès una mica més una opinió que probablement no havia sentit mai, vam creuar mirades amb el noi. Li vaig somriure i agrair el que havia fet i em vaig presentar. No volia posar cullerada en aquella conversa, perquè no m'hi havien convidat i volia entendre què pensaven dos estranys que parlaven de casa meva en un cafè de barri de l'altra punta de l'Atlàntic. Vaig ser molt feliç i no només perquè havia parlat tant bé de Catalunya, sinó perquè em vaig adonar que hi ha gent que realment vol entendre i que hi ha persones que van pel món pensant que volen saber més i caminen amb els ulls oberts per no creure's la versió majoritària o oficial. Hi ha més persones de les que sembla que indaguen i els hi importa l'opinió d'un immigrant que esmorza i que amb tota la bona voluntat deixarà refredar el plat per construir pau i converses d'acceptació a la diferència.

Aquesta petita història és un homenatge personal sense importància a les persones que parlen, als qui volen fer entendre que no tot és o blanc o negre i que, a més a més, ho fan en l'anonimat, sense rebre agraïments, sense likes, segurament sense guanyar res més que la satisfacció personal d'haver fet créixer una mica més el ventall d'opinions que un altre anònim vol conèixer. Gràcies a ells, que no jutgen sense saber, que s'informen per construir i no per destruir. 

ÉL Y YO DIEZ MINUTOS ANTES DE SUBIR A UN AUTOBÚS

Bajé la mirada y vi su pelo largo, recogido en una cola de caballo negra. Cabello color carbón, bastante enredado, para una persona pulcra podría haberse adjetivado estropajo. Después vi un arco y una flecha y me enamoré. No conseguía verle el rostro, pero sabía que ese niño era genial, tenía un aura de energía especial. Siempre he pensado que si tengo hijos, quiero que tengan un arco y una flecha. No sé muy bien por qué, no quiero que maten animales. Me clavó una flecha directa al corazón sin quererlo. Ni se dio cuenta, ni lo sabría nunca, pero esta es la historia de cómo mi órgano agujereado se está recuperando. O el cuento de cómo una flecha nos puede curar.

Creo que ya le quería demasiado antes de encontrarnos, me estoy leyendo a Galeano y su muy comprensible cólera contra la colonización en Latino América y él me recordó a uno de esos indios (en tamaño reducido) exterminados sin compasión.

El niño caminaba delante mío. Estaba claro que tampoco me iba a poner a correr hasta alcanzarlo, hubiera parecido demasiado loca. Aunque me encante hacer locuras, vamos a decir que la posibilidad a la mala interpretación habría sido bastante grande. Así fue como continué con la conversación que tenía con mi acompañante, intentando olvidarme de él. Pero creo que no se puede olvidar a alguien que te ha marcado en cierta medida, aunque no sepas muy bien porqué, aunque no haya una razón concreta. La razón para los que razonan. Así yo y mi sensibilidad inundamos el camino por donde paseamos día tras día, disfrutando también de ciertas pausas vacacionales sonrientes.

Tenía ocho años, tal vez siete. Y seguía caminando delante de mí hasta que desapareció. Tal vez iba a ser otro fugaz momento que se desvanece. De esos que unos minutos piensas que son importantes, que se quedarán contigo, en algún lugar dentro de ti, pero luego se marchitan, se pudren, se deshacen.

- cinco minutos más tarde -

Me crucé, de lejos, con una mirada de agua. Mejillas sucias de barro mezclado con lágrimas. Era él, miraba a la nada, con el arco y la flecha en la mano derecha y una botella en la izquierda, que tocaba su pequeño rostro presionando fuertemente en su mejilla. Era él ¿lo he dicho? Esta vez parecía más vulnerable, menos decidido, más húmedo. Pero era el mismo que unos minutos atrás se tatuó en mis ojos, permaneciendo allí un tiempo de esos largos que tal vez son cortos en la práctica pero a nosotros nos parecen eternos. Parecía tener un momento blando. Tal vez necesitaba que le diera la mano, o eso pensé.

Palabras de tranquilidad. Los sollozos continuaban, pero su mirada había cambiado un poco. La mano de una extraña tocó la suya. Se sorprendió, sin que esto me sorprenda, así que decidí dejarlo libre, volando en su mente y congelado en ese lugar. Y empezó a caminar a mi lado. Buscábamos.

Un segundo, dos segundos y tres. Me agarró de la mano. Me agarró muy fuerte, con una fuerza débil, con una fuerza de falta de amor. Hay veces que agarras a alguien tan fuerte que en ese preciso momento no podría irse aunque lo ayudaran cien soldados, pero en realidad lo agarras con una debilidad muy frágil, sabiendo que ese momento es fugaz, sabiendo que tarde o temprano se va a ir. Y bueno ¿tal vez esté exagerando demasiado? Me miró, se paró otro segundo y soltó un "gracias" entre lagrima y lagrima que no olvidaré en la vida. Tal vez des de su perspectiva mi cara podía ser descrita como la de alguien muy patético. No tengo claro como definirla, pero si existe tal cara seguramente así era la mía, aunque intentara disfrazarla y mostrar mi faceta más segura o protectora. Qué patética, también, la protección, ¿no? Es una forma egoísta de creernos fuertes cuando nos sentimos débiles. Dejemos que se protejan ellos mismos con sus arcos y sus flechas! Los arcos están cargados con mecanismos transmitidos por nosotros sutilmente pero también por autenticidades y seguridades reales que sirven más de escudo para ellos que nuestras manos grandes y arrugadas. Pero eso es otro tema.

Dimos una vuelta, agarrados de la mano, creo que él estaba sufriendo bastante, aunque un poco menos que antes, pero en el fondo yo estaba hasta disfrutando un poco de ese momento. Suena mal. De repente, me dejó y se fue corriendo. Me acordé de capítulos de mi pasado, casi soy yo la que empieza a llorar entonces. Pero no lloré. Había encontrado a su mamá. Al darse cuenta de la repentina fuga, miró hacia mi dirección sin haberlo meditado, buscándome entre la multitud que nos separaba, y no quiso haberme abandonado así. Encontró mis ojos y nos miramos. Su cara era de agradecimiento y perdón a la vez. Sonreí, de oreja a oreja, una sonrisa tan sincera como su previo llanto. Le dije adiós. Pensaba que tenía el corazón roto en otro pedacito: pedacitos de mundo, pedacitos de amores, pedacitos de vivencias que se curarán en Barcelona. Pero pensándolo bien creo que me lo curó un poco.

Sé que, en el fondo, ese pequeño y maravilloso humano de pelo negro y mirada profunda no necesitaba mi mano. Si en ese momento nadie se hubiera acercado a su arco, él hubiera encontrado su norte solo, estoy segura. Así que tal vez fue puro egoísmo para sentirme bien, aunque al menos ahora tengo el corazón un poco más cosido. En realidad creo que fue él quien me ayudó a mí. Me hubiera quedado agarrando su mano durante horas. Durante todo el viaje de soroche que me esperaba. Durante las próximas 12 horas que estaría sentada en un autobús, mirando por la ventana sin poder dormir cual novata en ese transporte, mientras todo el autobús roncaría entre frío, calor y el sonido de fondo de hombres gimiendo en incansables peleas de una película que sería para mi gusto una inversión de dinero demasiado innecesaria.

Lo bueno de todo aquello es que las heridas que nos hacemos se van curando en estos momentos. Momentos de compartir sentimientos, por lo simples que sean, por lo fugaces que parezcan. Momentos de espera que parecían muertos pero te llenan de vida.

Parlem-ne

Parlàvem de tenir fills

i ens vam espantar,

així que vam decidir

seguir-ne parlant.

 

M'encanten les converses

on els dubtes i pors es capgiren

per acabar entenent senzillament

que no fa falta espantar-nos,

sinó seguir caminant junts

perquè molt del que vivim és

jodidamente relativo.

El día que descubrí todo lo que mi corazón escondía

Me decían que tenía un corazón enorme

pero que a veces latía demasiado deprisa.

Y también me decían que a veces era demasiado ruidoso

o demasiado poderoso para mi mente.

Así que decidí investigar por mi misma:

cogí esas tijeras de metal que un día mi abuelo me regaló,

ya oxidadas por el paso del tiempo,

y abrí mi corazón.

Lo corté por la mitad literalmente

y empezaron a salir un montón de fantásticas maravillas:

había des de pájaros hasta caracolas de mar.

También había purpurina pegajosa, había libros, había una pluma estilográfica.

Mi corazón era como un pozo sin fondo.

Todo allí dentro era de un color rojizo

pero se distinguía exactamente cada forma.

Me fasciné a mí misma,

me fasciné tanto que me dio un ataque al corazón.

Y allí acabó todo,

me fui volando con uno de esos pájaros rojos.

Ahora no sé donde estoy

pero soy feliz

desde el día en que descubrí todo lo que mi corazón escondía.

spring dream

Tonight I've had a dream. I dreamed that you weren't free to climb that tree up to the moon. I've had a nightmare. You stopped caring about colors, about feelings. Hundreds of ropes were constraining all your body, and you were worried about what we used to call social conventions. You weren't worried about the relationship between the sun and the clouds. You were just worried about having reputation, being accepted, having a nice-face girlfriend. Prisoner of what you had thought you'd never be. I looked at you and I've seen your eyes stopped being bright. I tried to shout and I've felt ridiculous. You just didn't want to fight for anything coz you thought you were perfect. Then there was a noisy truck. I don't know why you started running behind it.

I've woken up at the top of the tree. Your dreadlocks touched my skin and I've realised you were still next to me, looking at the moon. ✏
 

Volar és brutal

No puc llegir, els meus veïns estan fent una festa al jardí del costat.

"I like the lady", he sentit.

Sorolls, riures, algú escalava la tanca que separava el meu jardí del seu. De sobte, noto una presència. No entendré mai com sabem sense mirar que algú ens està observant, però el poder percebre-ho és com un joc d'energies extraordinari.

I allà era, pistola de balins en mà, darrere meu, com un mico a dalt d'un arbre: el nen de les altures. Aviat entendreu perquè l'he batejat així. Potser en el següent relat li canvio el nom. Segur que em sorprendrà amb noves aventures.

Ell. El nen de les altures. Que m'ha fet recordar que no vull oblidar mai els meus punts d'innocència. Que m'ha fet sentir-me gran, i no m'ha agradat. Que m'ha fet memòria de que m'encanten els nens, perquè són els encarregats de fer-nos recordar que volar és brutal.

Feia dies que el sentia, a ell i els seus germans, i pensava l'estrany que se'm feia la seva existència. Jo m'intento concentrar, els meus únics companys són l'inusual sol anglès, la taula de fusta del jardí i les plantes selvàtiques que han resistit a l'hivern i les rajoles.

Tranquil·litat, dedicació, ganes, tranquil·litat, dedicació... a vegades les distraccions d'aquesta mena s'agraeixen! (Encara que, de fet, la distracció ha perdurat en el temps perquè m'han vingut unes ganes boges d'escriure. Per què serà?)

Bé, doncs m'he girat i l'he vist. Cabells curts i castanys, cara pigada, somriure d'orella a orella i, no oblidem, pistola de balins. La història de que un veí escali una reixa amb una pistola i et sorprengui a tres metres d'alçada pot semblar esgarrifant, tot depèn de com s'expliqui.

"Hola!" - ha dit quan ha vist que l'he clitxat. Pam! Balí verbal d'un marrec d'uns vuit anys que et deixa sense paraules! I mira que tu tens disset anys més d'experiència vital... M'ha parlat en castellà, o en català?, m'ha dit "Hola!" (incís: visc a Brighton, Regne Unit, i aquest nen és 100% anglès, recordeu que he estat escoltant les seves converses mentre intentava llegir aquests dies). Encara ric. Li he respost amb la mateixa paraula i, desafiant el temps, ha desaparegut del davant de la meva cara d'alegria.

M'agraden els nens que no parlen de telèfons mòbils, ni d'Internet, ni de sèries de televisió que no els ensenyen massa res. M'agraden els nens que criden, que escalen, que no em deixen estudiar. They are fucking awesome. Fins i tot algun d'aquests dies m'han acompanyat amb desconcertants melodies.

I el millor del nen de les altures és que no està sol, és un nen col·lectiu! I que lleig quedaria dir això sense mostrar evidència... Som adults... Tranquils, n'hi ha! La genialitat dels nens col·lectius és que sols s'ho passen bé una estona, però es necessiten l'un a l'altre, fet que a vegades ens costa de recordar, i més si vivim a Anglaterra.

"Konichiwa!" - I allà ha aparegut l'evidència de col·lectivitat: una versió petita però igual de riallera del nen que he tingut darrere feia un minut. I també ha desaparegut a l'escoltar la meva resposta, també repetitiva però igual de feliç.

Avui el nostre joc s'ha limitat a saludar. És com si ens domestiquéssim (recordeu?)!

Després he sentit les seves veus, xiuxiuejant.

"What've just happened?"

"skdfjksjfsshhasjssj"

"How old is she?"

"She is quite old"

Com em van explicar quan no era "quite old" ens hem de quedar amb la part bona de la història. Després d'escoltar aquesta última frase sentenciadora dels meus veïns i nous amics, he notat un calfred a la pell i he vist que el sol ja s'havia amagat darrera les cases que formen una muntanya a l'altra banda del poble, així que he decidit desmuntar el campament per seguir fent feina i concentrant-me dins de casa. Al aixecar-me i girar-me, he vist al nen de les altures literalment volant per sobre la tanca. He parpallejat, potser tot estava sent una al·lucinació provocada per la sobredosi de textos acadèmics força difícils de digerir, però no, quan he tornat a obrir els ulls l'he tornat a veure. No m'estava imaginant res, aquell nen era allà, davant meu volant, només ens separava una construcció de fustes velles ajuntades amb claus que creien ser paret. Tot ell pujava i baixava,  el seu cap petit, melena descabellada i somriure tatuat a la cara apareixien i desapareixien per sobre la tanca.

"Hola!"

"Hola!"

"Hola!"

Quan he reaccionat, he caminat cap a la tanca i he descobert que, en aquell minúscul jardí, on el nen de les altures i els seus germans canten, criden i juguen cada tarda des de fa una setmana, hi havia un llit elàstic de dimensions inhumanes.  Ells han esclatat a riure i jo, després de fer un comentari qualsevol de "quite old lady", he decidit fer un pas enrere per tornar a veure, només per una estona, que el nen de les altures és capaç de volar. Perquè aquesta és la imatge que he volgut congelar i que m'ha fet feliç avui quan m'he distret.

Avui només m'han dit hola, potser d'aquí unes quantes tardes diran alguna cosa més.

El girasol

Los girasoles no dicen que van a girarse al sol,

lo que hacen, simplemente, es girarse.

Por eso el girasol es mi flor favorita

y por eso no voy a amar nunca más a nadie,

a no ser que sea un girasol.

El nunca prometió al sol,

nunca le dijo más de lo que le demostró.  

Que el que havia llegit als contes era mentida

Un dia la Laia va estimar molt, molt, molt. Tant va estimar que es va adonar que el que havia llegit als contes era mentida. Que l'estimava tant i s'estimava tant, que tot i les llàgrimes momentànies, l'alegria de saber que eren feliços la faria eternament feliç. I va escriure aquella frase, entre mil somnis, idees i projectes, en la seva llibreta de mapa mundi acolorit incrustat a tapa i contratapa:  

"Vaig aprendre que estimar era molt més que voler posseir".

Ella trobava a faltar els vespres sota els llençols, envoltats de la màgia d'una pel·lícula que havien escollit després de dubtes i debats. Eren diferents. A vegades un dels dos s'adormia i l'altre decidia mirar-se la pel·lícula cinc minuts més. I un minut abans d'apagar l'ordinador, l'ull que encara no tenia tancat observava com l'altra somiava i somiava i somiava a l'escola dels somiatruites.

A vegades també trobava a faltar caminar acompanyada pel carrer, observant la ciutat grisa però mig acolorida per una melodia de fons. Aquell estar acompanyat l'ajudava a inspirar-se i a pensar. L'ajudava a riure fàcilment, també.

Mirar cada detall d'aquell alt monument que tants admiraven, amb diferents llums, des de diferents perspectives. Passejar pel verd del canal analitzant cada moviment de la natura, captant detalls de vianants que només ells dos percebien, perquè no tenien pressa. Havien decidit no tenir-ne en aquell moment. Però els hi agradava moure's en conjunt, encara que depenent del dia els ritmes fossin diferents. S'acabarien trobant, i si no ho feien avui, seria demà.

No tenir pressa però tampoc apalancar-se era una sensació genial compartida. Estimaven les imperfeccions de l'altra i aprenien a entendre i estimar les de cadascú. Com ella solia repetir, pesadament, eren perfectes imperfectes.

I sí, la imperfecció perfecta d'un capítol de vida compartida és fàcil de trobar a faltar. Com també ho és el sentir aquell pessigolleig a l'esquena, que no sabia d'on venia, fins que es despertava sent conscient que aquella mà que la perfilava i dibuixava sense pintura no era un somni.

Tampoc ho van ser els cafès eterns, els concerts amb els amics, els dies en que no es veien perquè els venia més de gust fer qualsevol altre cosa genial. Valoraven cada segon de tots aquests episodis.

Fins i tot a vegades, la Laia també trobava a faltar queixar-se conjuntament, sabent que les queixes eren per petiteses: per no poder allargar aquells cinc minuts abans de sortir del llit o perquè la pell se li eriçava del fred en aquella habitació blanca i amorosa. Es queixaven perquè hi havia massa plats bruts a una casa compartida o perquè els picava el nas . Es podien arribar a queixar de qualsevol bestiesa, perquè sabien que realment no tenien motius de queixar-se. I després d'arrugar el front, pronunciant línies entre cella i cella i ajuntant llavis, dos mirades es creuaven i era inevitable no riure.

Fins i tot no tenien motius per queixar-se ni quan van decidir que allò acabava. Perquè eren decisions preses amb amor i valentia. No perquè vinguessin desgràcies, si no perquè venien novetats, canvis magnífics, camins diferents. Per les ganes comunes de superar reptes no comuns.

S'ha de dir que la Laia tampoc es negava que un filet de tristesa egoista es va enganxar alguna nit (i matí) al coixí de la seva nova habitació. I fins i tot al cap de molts mesos alguna vegada tornava a picar a la porta, potser un dia gris o plujós, o potser un dia que simplement se sentia més sola que de costum.

Però avançaven feliços paral·lelament, sabent que l'altra navegava a vegades també per un mar de dubtes però amb un vaixell fort, ferm, amb tripulació, amb un timó agafat amb dos mans i un peu si feia falta.

Seguien feliços per la vida que estaven decidint, que s'estaven  construint, per cada maó que col·locaven a la paret, per cada gra de sorra que trepitjaven en el camí, perquè aquest l'estaven traçant ells.

La sorra, barrejada amb el vent, a vegades els embrutava la cara i els xiuxiuejava que qualsevol temps passat va ser millor. I sí, va ser genial, també ho va ser aquella bombolla de cinc dies passatgera, i per això es trobava a faltar de tant en tant. Perquè va ser brutal, però el més brutal va ser que, tot i brutalment bonic, van decidir canviar certes petiteses que els afectaven grandiosament en el moment, però que relativitzant seguien sent petiteses.

Van canviar ciutats, cases, amics, companys de llit. Van modelar perspectives de futur, de present i d'amor.

L'amor.

Encara que no es materialitzés amb contacte físic, amb petons, amb carícies, amb sexe etern d'un dia sense pressa o un polvo ràpid d'una matinada lleganyosa, volaria sempre en l'aire que compartien, en les estrelles que miraven al mateix temps, en l'aigua que els cauria a la cara. L'aigua que venia d'un núvol, que venia del mar on un dia, quan encara no es coneixien, es van banyar junts i mai ho sabrien.

Que sí, que era més fort que el que sabien expressar, per això encara reien quan recordaven i quan ballaven, per això encara escrivien frases de tant en tant en alguna llibreta o somiaven desperts.

Perquè l'amor, si és amor, dura per sempre, encara que no ocupi el mateix llit, ciutat, et faci pessigolles a l'esquena o un petó a sota l'orella. I quan la Laia recordava el que havien viscut i quan sabia que havien pres les decisions correctes, allò era amor. Felicitat compartida en diferents llocs de món.  

I quan recordava, tornava a escriure a la llibreta:

"Vaig aprendre que es podia estimar de moltes més maneres que les que ens expliquen als contes".
Illustration: Clara EsperalbaPhoto: Maria Pujol Bremer

Illustration: Clara Esperalba

Photo: Maria Pujol Bremer