Sóc a Medellín (Colòmbia). De tant en tant es fa difícil ser lluny de casa, i més quan no viatges a curt termini. Aquests dies, us prometo que molt més. Tinc una sensació de tristesa que em visita de tant en tant i em recorda que no hi vaig ser. No hi vaig ser per preparar-nos, no hi vaig ser a les escoles aquell 1 d'Octubre i no hi sóc ara quan cal positivisme i força. De tant en tant em recordo que estic construint la meva vida i que, ara mateix, no és a Catalunya, encara que us porto dins sempre. De tant en tant hi ha algú que em vol ajudar a sobreviure sense culpabilitat i que truca a la porta i em diu que també puc fer molt sent aquí. Bé, ja he contextualitzat suficient.
Era 5 d'Octubre de 2017. Com molts matins a Laureles, el barri on vivim, el sol picava fort i necessitàvem sortir de casa, no volíem quedar-nos a treballar a l'hostel. Vam sortir a passejar lleganyoses i en direcció al nostre cafè preferit, el nostre petit paradís dels dies de cada dia en els que ens permetem aquest petit luxe. Vam entrar a Paraiso i vam demanar dos cafès. Un negre, l'altre amb llet d'avena. Des de l'1-O, era el primer dia en que estava aconseguint concentrar-me en la feina sense obrir Twitter, TV3 o The Guardian cada quart d'hora. Tots els matins anteriors i tardes i nits me'ls havia passat online. Llegint, mirant, emocionada, intentant treure importància, no aconseguint-ho. Els que em coneixen ja saben que em costa separar injustícia i feblesa interna. Ho estic treballant.
Bé, el cas és que portava dues hores sense obrir cap canal de comunicació que em permetés saber què passava al món que existeix més enllà d'aquell petit cafè i la meva ment. Hi havia ocupades quatre taules més. En una, just al meu costat, hi havia dos nois asseguts que dinaven el menú vegetarià de Paraiso, el cafè on la contrasenya de la connexió Wifi és serfeliz. Xerraven entre ells, no hi vaig donar importància. Al cap d'una estona vaig veure que el cambrer estava de peu al seu costat, mantenien una conversa que estava durant suficient com per començar a atraure la meva atenció. Dissimuladament, vaig desenganxar-me l'auricular de l'orella esquerra, volia saber què era tant interessant. Mai he cregut en allò de que "la curiosidad mató al gato".
I sort de la curiositat. En aquest punt és on vaig agrair encara més haver decidit esmorzar en aquell cafè un dijous qualsevol, on el meu cor es va encongir i em va tornar l'energia que portava dies perdent. Aquí és on vaig somriure feliç i vaig agrair que hi hagi gent que escolta i que vulgui entendre. Aquí és on em vaig posar una mica vermella com sempre perquè no se dissimular i vaig celebrar que hi ha persones a qui els podria importar un cogombre i mig tot el que a tants ens afecta, però no és així i els hi importa. I, a més a més, aquestes persones poden ser a més de 10.000 km de distància i segueixen tenint la curiositat de preguntar i la força i ganes de contestar.
Com ja intuireu, parlaven de la situació política a Catalunya. El cambrer escoltava. El noi de cabells negres vestit amb roba d'esport i que dinava amb un company alemany opinava sobre "lo que estaba pasando en España".
Jo escoltava, ja amb les dues orelles al haver-me assabentat del tema de conversa. Mentre ell abandonava el seu plat, explicava que havia viscut deu anys a Catalunya, on la gent era diversa però on molts estaven cansats. Cansats de que no se'ls escoltés, de formar part d'un Estat Espanyol on el govern central a Madrid era del color que era. Parlava de la corrupció, de la llengua, de la cultura... de com l'havia acollit la gent, de com sentia que Catalunya era una mica la seva terra. Era canari, ens defensava amb fervor i no entenia com no ens havien deixat votar i com, a més a més, ens havien reprimit amb tanta força. "Parece que son los únicos que hacen algo", deia. I, tot i que li costava d'entendre el sentiment de nació que alguns tenim, seguia defensant la democràcia i enfadat amb la posició del govern espanyol. Va ser una conversa força llarga i el meu somriure s'anava destapant mentre no s'acabava.
Quan el cambrer va marxar havent entès una mica més una opinió que probablement no havia sentit mai, vam creuar mirades amb el noi. Li vaig somriure i agrair el que havia fet i em vaig presentar. No volia posar cullerada en aquella conversa, perquè no m'hi havien convidat i volia entendre què pensaven dos estranys que parlaven de casa meva en un cafè de barri de l'altra punta de l'Atlàntic. Vaig ser molt feliç i no només perquè havia parlat tant bé de Catalunya, sinó perquè em vaig adonar que hi ha gent que realment vol entendre i que hi ha persones que van pel món pensant que volen saber més i caminen amb els ulls oberts per no creure's la versió majoritària o oficial. Hi ha més persones de les que sembla que indaguen i els hi importa l'opinió d'un immigrant que esmorza i que amb tota la bona voluntat deixarà refredar el plat per construir pau i converses d'acceptació a la diferència.
Aquesta petita història és un homenatge personal sense importància a les persones que parlen, als qui volen fer entendre que no tot és o blanc o negre i que, a més a més, ho fan en l'anonimat, sense rebre agraïments, sense likes, segurament sense guanyar res més que la satisfacció personal d'haver fet créixer una mica més el ventall d'opinions que un altre anònim vol conèixer. Gràcies a ells, que no jutgen sense saber, que s'informen per construir i no per destruir.
